Sobre el futur incert dels arquitectes (Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2011-CESB)

 

Sobre el futur incert dels arquitectes  (Daniele Porretta)

Article publicat a la Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2011 – Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) – secció “Perspectives”, pp. 181-183

Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2011 (PDF): Català Castellano

El país dels arquitectes

L’any 2007, abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, el sector de la construcció s’havia convertit juntament amb el turisme en el principal motor de l’economia. L’any 2005 es van batre tots els rècords d’habitatges lliures i pro­tegits visats pels col·legis oficials d’arquitectes: 800.000, un fet excepcional. El 2006 s’estimava que el volum econòmic que representava el sector de la construcció a Espanya era d’uns 321.664 milions d’euros, el més gran d’Europa. Du­rant aquest període de bonança, les empreses d’arquitectura van acumular ingents beneficis i la desocupació en el sector va baixar de manera considerable. Les oportunitats laborals per als arquitectes van ser durant molt de temps nombroses i la conjuntura econòmica favorable va portar molts joves titulats recentment a emprendre l’activitat en el camp de l’arquitectura de forma autònoma. Al principi, amb petits encàrrecs, nombrosos despatxos van obrir les portes i van començar a operar arreu del país amb la certesa que les condicions no canviarien durant un temps i això els permetria consolidar les seves empreses de forma ràpida. A més d’autònoms, el mercat necessitava un gran nom­bre d’arquitectes com a tècnics especialitzats i, en aquests anys, els despatxos d’arquitectura van tenir un creixement exponencial de les seves plantilles.

Una de les conseqüències del boom immobiliari va ser l’efecte crida sobre el jovent. Per a aquest, l’arquitectura era percebuda com una professió sòlida i de prestigi que els garantiria un futur. El resultat va ser l’ampliació gradual de l’oferta formativa universitària fins a arribar a les actuals 31 escoles d’arquitectura repartides per tot el país i freqüen­tades per més de 30.000 alumnes.

Segons les dades d’un estudi publicat l’any 2010 pel Consell d’Arquitectes Europeus (ACE), a Espanya hi hauria 50.000 arquitectes, la qual cosa la situa com a tercer país europeu en nombre d’arquitectes, després d’Alemanya i Itàlia. Això equival a una densitat d’1,1 arquitectes per cada 1.000 habitants. Si, a mitjan anys noranta, Llàtzer Moix va anomenar Barcelona “la ciutat dels arquitectes”, sense dubte el boom immobiliari va convertir Espanya en “el país dels arquitectes”.

Les xifres de l’economia espanyola durant el boom immobiliari només poden oferir una idea de la centralitat acon­seguida per la professió durant aquest període. L’arquitectura es va convertir a més a més en vehicle de difusió i promoció de ciutats al món, la “marca Barcelona” n’és un exemple. Els estudis d’arquitectura locals van assolir innom­brables premis internacionals i les seves obres van ser constantment publicades en revistes especialitzades. Aquest miratge va portar un nombre important del col·lectiu estranger de la professió a traslladar-se a ciutats com Barcelona o Madrid a la recerca d’oportunitats laborals. No obstant això, la realitat d’aquestes empreses d’arquitectura era molt diferent de la imatge de prestigi que mostraven de portes enfora.

L’any 2008, coincidint amb el principi de la crisi borsària internacional, va començar a circular un correu electrònic anònim per les bústies de molts arquitectes. Es tractava d’una carta que denunciava la gran paradoxa que vivia el sec­tor de l’arquitectura: mentre la construcció havia estat un sector que havia obtingut guanys enormes, la població ocu­pada dels despatxos d’arquitectura treballava en condicions d’extrema precarietat, sense contracte, sense un conveni de referència o sota la figura de falsos autònoms, veient-se obligada a donar-se d’alta de l’IAE i assumir el pagament de la Seguretat Social. El frau a la Seguretat Social, les col·laboracions irregulars i la utilització de mà d’obra gratuïta i semigratuïta de “becaris i estudiants en pràctiques” s’havien convertit en moneda corrent entre les empreses del sec­tor. La imatge prestigiosa que oferia de si mateixa la professió no tenia res a veure amb la realitat empresarial, marcada per la competència deslleial entre empreses, la falta de respecte dels drets laborals més bàsics i la difusió de pràcti­ques poc professionals. El model de l’empresa d’arquitectura era el mateix que utilitzaven els gremis medievals.

La carta va tenir una gran difusió i, al març del mateix any, uns quants centenars d’arquitectes es van concentrar da­vant de les portes de la seu central del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya per manifestar el seu descontentament. La iniciativa espontània va continuar amb la convocatòria de nombroses assemblees i accions reivindicatives, un primer pas decisiu per a la fundació del primer sindicat d’arquitectes d’Espanya (SArq), l’any 2010.

Arquitectes en fugida

Una de les primeres dificultats que es va plantejar al sindicat quan va intentar analitzar l’estat de la professió va ser la total absència de dades laborals sobre el sector de l’arquitectura. Les úniques estimacions de les quals es tenia cons­tància eren relatives al món de la construcció i les xifres elaborades pels col·legis referents al nombre de visats. Davant la manca d’auditories, el SArq va decidir elaborar de manera autònoma una primera enquesta laboral els resultats de la qual es van exposar públicament al novembre de 2010, durant l’acte de presentació del sindicat a Barcelona. Les dades, confirmaven la pitjor de les presumpcions: l’arquitectura era un sector altament precaritzat i els seus profes­sionals es trobaven massivament en atur.

Entre les conclusions més destacades de l’enquesta, realitzada entre 1.800 professionals de l’arquitectura, incloent-hi per primera vegada 675 arquitectes no col·legiats, van ser que l’any 2010, a Espanya, el 32,4% dels professionals es trobaven en situació de desocupació, un 32,9% dels quals declarava trobar-se en aquesta situació des de feia més d’un any. Una altra dada preocupant va ser que solament el 3,1% cobrava un subsidi, com a conseqüència directa de la situació irregular en la qual molts treballaven. De fet, el 25,8% declarava treballar sota la figura del “fals autònom”, una xifra inferior que el 2008 quan aquest tipus de col·laboració rondava el 60%. Aquesta figura laboral, un frau que continua estant molt estès avui entre les empreses d’arquitectura, consisteix bàsicament a encobrir una relació labo­ral simulant-ne una de caràcter mercantil. En aquest cas, l’ocupador no es fa càrrec de les despeses de la Seguretat So­cial, no garanteix el salari establert pel conveni col·lectiu ni es veu obligat a respectar els altres drets dels treballadors/ ores: baixes per malaltia, pagament de les vacances, hores extres, permisos de maternitat i paternitat, etc.

L’acomiadament massiu d’aquests treballadors/ores esdevinguts durant l’esclat de la bombolla i completament gratuït per a les empreses va acabar demostrant, a més a més, l’extrema fragilitat i precarietat d’aquest tipus de relació laboral. Era evident que aquesta situació d’extrema precarització de la professió xocava amb les dades econòmiques del sector de l’arquitectura que havien estat fins a aquell moment extremadament positives. Una situació paradoxal on, per una banda, l’arquitecte/a destacava per la seva posició social de prestigi, mentre que en realitat tan sols el 41% dels treballadors/ores per compte d’altri tenia un contracte laboral legal i el 59% afirmava haver estat almenys una vegada en situació de “fals autònom”.

La crisi estava sent particularment dura amb el col·lectiu. El 30,7% de les persones enquestades declarava tenir uns ingressos compresos entre 6.600 i 15.000 euros, i el 73% que es trobaven en actiu no arribaven al mínim obligatori de 22.826 euros bruts anuals establert en el Conveni nacional d’enginyeries i oficines tècniques, únic conveni exis­tent en aquell moment que podia equiparar-se a les funcions que desenvolupaven els arquitectes i les arquitectes a les empreses d’arquitectura. Davant d’aquesta situació de precarietat i falta de feina, el 73% del col·lectiu enquestat declarava estar disposat a abandonar el país i triava com a principals destinacions països europeus com Alemanya (25%), Anglaterra (22%) i França (11%). Si bé podria suposar-se que la primera causa per abandonar el país era la crisi, aquesta era assenyalada com a motiu principal solament pel 24%, mentre que gairebé la meitat (48%) afirmava que el seu objectiu era la millora de les seves condicions laborals.

Un any més tard el SArq va fer públics els resultats d’una segona enquesta. En aquesta, el 63% dels i les arquitectes declarava haver vist reduïts els seus ingressos durant l’últim any i l’atur continuava sent generalitzat en el sector. Les relacions laborals irregulars havien significat, per a moltes persones, l’acomiadament sense dret a indemnització ni subsidi per desocupació (85%). Un 7,5% dels enquestats/ades declarava haver abandonat ja el país i estar treballant fora. A més, la remuneració bruta de qui declarava treballar a l’estranger era de 24.564,71 euros, més elevada que els 15.842,89 euros declarats pels professionals residents a Espanya.

La crisi com a oportunitat

A la llum de la situació actual es poden fer algunes consideracions sobre la situació en la qual es troba avui la pro­fessió de l’arquitectura. És un fet que la figura de i l’arquitecte, una vegada acabats els anys de la bombolla, ha sortit compromesa des de diferents punts de vista: social, econòmic i cultural. Hi ha tants aspectes que caldria ajustar per recompondre aquesta imatge que l’espai d’un article esdevé insuficient i, per tant, em limitaré a introduir algunes qüestions que em semblen essencials.

Mentre la conjuntura va ser positiva, la professió es va demostrar en molts casos, excessivament autocomplaent i allunyada de la realitat. Com més atenció rebia per part dels mitjans de comunicació, simplificant les seves compe­tències i responsabilitats, més gran era la imatge falsejada i frívola que transmetia sobre el seu paper en la societat.

Avui, una de les prioritats dels arquitectes i les arquitectes avui ha de ser reivindicar la seva funció social. Recuperar el paper central que van exercir en el passat: la seva obstinació en la investigació de solucions als problemes reals de les persones. La nostra societat necessita, avui més que mai, trobar solucions per a l’emergència habitacional i la millora de la qualitat de vida de les nostres ciutats i el nostre territori.

D’altra banda, hem d’assumir que l’emigració dels nostres professionals o “fugida de talents”, és un fet i que és una pèrdua de riquesa inacceptable en moments de crisis. Molts joves arquitectes estan abandonant el país a causa de les escasses perspectives laborals. Si bé es podria considerar com un fenomen temporal, per al conjunt de l’economia es tracta d’una importantíssima pèrdua de capital humà. Tal com es defensa des de diferents àmbits, la sortida de la crisi passa necessàriament pel desenvolupament d’un nou model econòmic que rendibilitzi les capacitats i la forma­ció dels nostres joves. Aquest objectiu només es pot assolir impulsant un canvi estructural de l’economia que sigui capaç d’aprofitar amb intel·ligència el potencial que suposa disposar d’una generació de joves professionals altament qualificats. Segons les dades recollides pel sindicat, els arquitectes i les arquitectes parteixen a l’estranger a la recer­ca de condicions de treball dignes. Les denigrants ofertes laborals que molt sovint es veuen en el nostre sector són part de les causes que produeixen aquesta emigració. Els despatxos d’arquitectura hauran de professionalitzar-se, abandonar un model empresarial medieval i respectar els drets del personal que hi treballa com ho fan les empreses d’altres sectors. En aquest sentit, cal fer notar que la precarització extrema en què es troben molts dels treballadors/ores del sector constitueix avui un factor gravíssim de desequilibri per a l’existència d’una lliure competència entre despatxos. Mentre que algunes empreses compleixen amb la legislació vigent oferint ocupacions de qualitat al seu personal i pagant tots els impostos, unes altres competeixen en el mateix mercat de forma totalment deslleial, amb despeses laborals increïblement ridícules que repercuteixen negativament en els preus que es paguen pels serveis d’arquitectura. Posar fi a aquesta situació requeriria, en primer lloc, un control explícit per part de l’Administració i, sobretot, una presa de consciència generalitzada de totes les parts compromeses perquè les relacions laborals entre el col·lectiu d’arquitectes es normalitzin i s’ajustin al marc jurídic.

Finalment, caldria democratitzar l’accés a la professió. Avui, emprendre l’activitat d’arquitecte per compte propi comporta uns costos inassolibles per a la majoria dels professionals. No solament cal fer front a les despeses corrents de qualsevol activitat econòmica, sinó també al pagament de quotes col·legials oneroses i assegurances decennals exorbitants. Seria lògic i desitjable que part de les despeses del personal autònom fossin proporcionals al volum dels seus negocis de tal manera que les petites empreses tinguessin alguna possibilitat de desenvolupament. D’altra banda, l’Administració hauria de reformar els termes en què es formulen les convocatòries de concursos de projec­tes d’obres públiques per tal de complir amb la funció redistributiva que com a Administració pública li correspon, buscant mecanismes perquè aquests concursos siguin realment oberts, transparents i equitatius i afavorint un relleu generacional que mai no acaba de donar-se.

En l’escenari actual, la profunda crisi que travessem només podria convertir-se en un factor positiu si impulsés un canvi veritable. Una transformació, com deia abans, hauria de tenir en compte la necessària recuperació de la fun­ció social de l’arquitecte/a, impulsar la professionalització de les empreses i garantir la democratització de l’accés a l’exercici de la professió. En aquest sentit, la crisi podria convertir-se en una oportunitat de la qual no solament es be­neficiaria el col·lectiu d’arquitectes. Ciutats com Barcelona, on els arquitectes han tingut històricament un paper des­tacat en la construcció de la ciutat democràtica i la seva projecció internacional, són la demostració que l’arquitectura ben entesa és una riquesa per al conjunt de la societat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: